Amb motiu de la seva recent obra publicada Nacimiento y muerte del mundo: un viage de regreso con las palabras proscritas (Publicació independent, 2022), entrevistem el seu autor, Lluís M. Moya (Lluís Moreno Moya, Barcelona, 1976) per conèixer més sobre la seva trajectòria i el seu darrer llibre que sens dubte recomanem. És una obra curta, però intensa, profundament original, que es mou entre la filosofia, la poesia i que intenta fer una anàlisi, molt personal, dels temps que ens han tocat viure. Deixem a criteri del lector decidir amb quines altres obres i autors seria interessant fer alguna comparació, nosaltres ens quedem amb la consigna que acompanya el llibre: 'El millor antibestseller del segle XXI'. (La versió en català estarà disponible properament)
El llibre acaba amb dotze preguntes. De debò creus que les preguntes roben l'ànima?
Sí, però considero que aquest llibre és un espai segur.
Com podem saber si aquesta entrevista també ho és?
La nostra ànima està en joc constantment. Penso que es tracta només de dir-ho, de verbalitzar-ho. Mostrar el respecte al llenguatge, al seu poder. Preguntar no és innocu, almenys no ho hauria de ser. Només així ens podem oferir mútuament alguna cosa de valor: la guerra, per exemple.
La segona pregunta de la llista és: preguntar és de feixistes?
[Rialles] En una democràcia utòpica, sí que ho seria.
Distòpica, més aviat.
En una democràcia plena, la guerra ha de ser sagrada. Com s'aconsegueix això? Potser, a través del joc, d'uns mitjans que ens permetin actuar directament i constantment, sense requeriment previ i de manera ordenada, sobre els mecanismes que ens regeixen socialment. L'Estat confessional tornaria a tenir sentit. Jugar seria la nova manera de pregar. Hauríem aconseguit alliberar la paraula, el feixisme hauria estat transformat i la societat podria tornar a ser productiva. Internet, en tot el seu potencial, ens hi podria acostar una mica a això.
"Lamentablement, els artistes són gent més interessada a canviar la forma de l'art que la de resar."
El problema no és potser el baix nivell del debat públic?
No. No es tracta tant de posar en qüestió els temes de què parlem ni els plantejaments que fem servir, sinó la forma que tenen les nostres converses. Tenim molt assumit el canal, l'emissor i el receptor. No dic que no sigui així, dic que tenim massa clar qui és què en cada cas i això ens fa dependre molt de les idees. Crec que la responsabilitat de l'art és aquesta, la de trencar aquesta assumpció. Malauradament, els artistes són gent més interessada a canviar la forma de l'art que la de pregar.
De tot això parles també al llibre.
D'alguna manera, suposo que sí. La impressió que tinc és que aquest llibre passa en un temps i un espai anterior al de les idees. Un lloc on les paraules ens observen i poden decidir per si mateixes, on poden deixar de ser paraules. Aquest llibre no parla de res en concret. Almenys, no en la manera com ho podem fer en aquesta entrevista. Aquest llibre no està escrit per dir-nos res, sinó que es construeix com un espai on les paraules puguin moure's i relacionar-se entre elles al seu gust. Això és el que penso que els permet carregar-se de significat i aconsegueix renovar la nostra mirada. Aquesta relació entre paraules, que només és possible si es crea un espai de llibertat i segur, és potser el més important que passa al llibre. La democràcia és aquest llibre.
Un llibre així té cabuda al panorama actual? Quina ha estat la teva experiència en tot el procés de publicació?
Ha estat força interessant. Hi va haver un parell de petites editorials interessades en l'obra, però la idea d'autopublicar i la llibertat que t'ofereix això em van fer decantar-me per aquesta opció. Tenir coneixements avançats de programació i del món online en general em van ajudar a decidir-me, a controlar tot el procés i poder oferir al lector un producte molt cuidat i professional. El llibre físic no es troba en llibreries a peu de carrer, però sí en botigues en línia i Amazon. De tota manera, en el cas que alguna gran editorial m'hagués ofert els seus serveis amb la possibilitat d'una distribució més gran, pel tipus de llibre que és i d'autor que sóc, la meva decisió, segurament, hauria estat la mateixa.
"La meva urgència no és escriure, és defensar-me de la revolució i això em porta a algun lloc anterior a la violència de l'èxit."
Aleshores, el destí del 'millor anti bestseller del segle XXI' és perdre's entre els milers de llibres autopublicats a Amazon?
El més segur. Em costa d'entendre que un llibre així, viu, fins i tot en el seu pitjor sentit, pugui arribar a tenir èxit. Sobretot, tenint en compte que lèxit és una cosa molt orgànica també. Intueixo certa incompatibilitat, però qui sap. La meva urgència no és escriure, és defensar-me de la revolució i això em porta a algun lloc anterior a la violència de l'èxit. Ja et dic, si aquest llibre tingués èxit no sé gaire bé com ho entendria.
Si té èxit és perquè alguna cosa ha sortit malament.
No ho sé. Hi ha alguna cosa malalta i trencada en aquesta necessitat de reconeixement que tenim actualment, però, per això mateix, celebro els qui la busquen i l'exhibeixen sense complexos.
No obstant això, al llibre la idea d'èxit és força present, fins i tot com una cosa del que no podem escapar.
Em refereixo que ja no sabem no mirar. Això és el que intento dir. En un altre moment del llibre també dic, 'la tecnologia ha canviat completament les formigues'. Doncs això. El meu únic coneixement és sobre les formigues. En qualsevol cas, estic molt a favor de l'èxit perquè penso que l'única cosa intrínsecament capitalista és la història.
"[...] ha arribat un punt on per estar d'acord amb el que volen els catalans i com ho volen, cal posar-s'hi en contra."
Parlem dels motius del llibre. En algun moment s'insinua que comences a escriure'l a partir dels esdeveniments de l'u d'octubre a Catalunya. Tu ets de Barcelona i suposo que els hauries de viure de prop.
Cert, però el llibre no tracta d'això. Sí que estic convençut que l'escriptura és anterior a un mateix i que, en aquest sentit, l'u d'octubre va ser una connexió. Del que tracta el llibre, però, és de com devorar i de com no ser devorats gràcies a l'ajuda del foc i de les paraules.
Hi ha un capítol, l'únic escrit en català, força dur amb els catalans.
És que ha arribat un punt on per estar d'acord amb el que volen els catalans i com ho volen, cal posar-s'hi en contra.
Però tu ets català.
Bé, m'ho estic pensant. [Rialles] És força difícil deixar de ser-ho. Si tinguéssim algun carnet o passaport propi seria més fàcil poder renunciar-hi.
El món sembla dividit en dos fronts, això tensa les nostres relacions i sorgeix novament un cert totalitarisme, de vegades, disfressat de tot el contrari. T'has sentit censurat alguna vegada?
Crec que la censura sempre hi és i bregar amb ella és part del procés creatiu. Crec que fins i tot pot ser una aliada. Però no crec que la censura, en el sentit més ampli i menys innocent, prohibeixi res en realitat, sinó que, al contrari, t'incita a fer i dir, però utilitzant les seves paraules i els seus fets. En aquest sentit, sí que em sembla una cosa perversa. Crec que simplement vivim atrapats en el llenguatge.
A tots els teus llibres la idea de la natura és molt present, és l'eix central al voltant del qual es desenvolupa tot el teu pensament.
És així. A més, pel que fa a això, si em permets, m'agradaria aprofitar aquesta entrevista per llançar un missatge.
Endavant.
Estimat lector o lectora, en el cas de trobar-te davant del dilema d'intervenir o no en la naturalesa salvatge, d'alterar-la, de modificar-la, de protegir-la, només et recordo que, facis el que facis, no és possible, repeteixo, no és possible perquè el teu dilema no és un dilema, no és ni tan sols una cosa humana, sinó que també és naturalesa salvatge. Per aquest motiu, si us plau, no et quedis mirant i defensa sense dubtar-ho al pobre grill atrapat entre les mandíbules del grup de formigues! Encara som a temps de deixar de ser artistes i de tornar a ser persones. Gràcies.
"Potser, aquesta seria la diferència entre el meu primer llibre i el segon. El primer es tanca sobre mi mateix i el segon parla de tu."
Queda dit. Però anem al principi. De fet, tu comences estudiant Belles Arts. Com et converteixes en escriptor i per què trigues tants anys a tornar a publicar?
No he tingut mai aquesta ambició, ni he seguit cap estratègia, ni tan sols vaig tenir una infància difícil, ni els llibres m'han salvat de res. De fet, sempre he cregut que la cultura és una part important del problema. Potser és això. Fa vint anys estava dedicat a crear la meva obra pictòrica. Tot i això, el fet de barallar-me contra la meva pròpia cultura visual no m'aportava gran cosa. En canvi, en no haver llegit gairebé res fins aquell moment, ni saber res sobre escriptura, això em va portar a començar a escriure. Després de set anys i milers de folis, vaig acabar el meu primer llibre de tot just cent pàgines, sense títol, sense portada, que vaig editar i distribuir pel meu compte. En aquell moment, em va quedar la sensació d'haver-ho dit tot. Ara, després de vint anys, torno a publicar de manera més aviat casual. L'explicació és que segurament escriure i dir no siguin necessàriament el mateix.
Tot i això, l'obsessió d'aconseguir dir alguna cosa la segueixes tenint i continua sent molt present en aquest segon llibre.
Sí, és cert. El que et deia abans sobre allò de viure atrapats pel llenguatge. És la idea, compartida en tots dos llibres, d'aconseguir dir, però més des de l'experiència immediata que no pas des de la raó, ajudant-me més per la fe o la màgia que per la música o la bellesa. Per mi, aquest és un matís bàsic. Després d'escriure els dos llibres, i partint del fet que tots dos es basen en el seu propi procés de destrucció, em sembla que dir alguna cosa és força més complicat que dir-ho tot. Potser perquè per dir alguna cosa necessites un motiu, posar-te d'acord d'alguna manera amb algú altre. Potser, aquesta seria la diferència entre el meu primer llibre i el segon. El primer es tanca sobre mi mateix i el segon parla de tu.
"[...] quan ets jove, la urgència és la vida, un mateix. De gran, és la mort, l'altre. El meu proper llibre tractarà potser de la tercera urgència que potser sigui el (re)naixement, la resta."
El teu primer llibre està disponible a llibreries?
Com et dic, ni tan sols tenia títol fins fa poc. Ara, s'editarà en condicions per posar-lo a la venda a Amazon i llibreries en línia.
Per als lectors i lectores interessats, trigaràs vint anys més a publicar el teu tercer llibre?
Em costa escriure. El primer llibre, vaig trigar uns set anys a acabar-lo. Aquest segon, uns cinc. I són llibres curts, de cent pàgines amb prou feines. Però em sembla lògic que en ple segle XXI sigui així. M'agradaria provar fer una novel·la, però no aconsegueixo expressar-me en aquests termes, en aquest llenguatge, els seus codis són antics i em sembla estrany, fins i tot una mica sospitós, la seva vigència. En tot cas, jo diria que quan ets jove, la urgència és la vida, un mateix. De gran, és la mort, l'altre. El meu proper llibre tractarà potser de la tercera urgència que potser és el (re)naixement, la resta.
Segur que ens resulta tan interessant com ho ha estat llegir Nacimiento y muerte del mundo: un viage de regreso con las palabras proscritas, un llibre que des d'aquí recomanem a tots els nostres lectors.
Nacimiento y muerte del mundo: un viage de regreso con las palabras proscritas per Lluís M. Moya
LA VERSIÓ EN CATALÀ ESTARÀ DISPONIBLE PROPERAMENT
Tens obra publicada o autopublicada?
Contacta amb nosaltres i presenta el teu llibre als nostres lectors!
Amb motiu de la seva recent obra publicada Nacimiento y muerte del mundo: un viage de regreso con las palabras proscritas (Publicació independent, 2022), entrevistem el seu autor, Lluís M. Moya (Lluís Moreno Moya, Barcelona, 1976) per conèixer més sobre la seva trajectòria i el seu darrer llibre que sens dubte recomanem. És una obra curta, però intensa, profundament original, que es mou entre la filosofia, la poesia i que intenta fer una anàlisi, molt personal, dels temps que ens han tocat viure. Deixem a criteri del lector decidir amb quines altres obres i autors seria interessant fer alguna comparació, nosaltres ens quedem amb la consigna que acompanya el llibre: 'El millor antibestseller del segle XXI'. (La versió en català estarà disponible properament)
El llibre acaba amb dotze preguntes. De debò creus que les preguntes roben l'ànima?
Sí, però considero que aquest llibre és un espai segur.
Com podem saber si aquesta entrevista també ho és?
La nostra ànima està en joc constantment. Penso que es tracta només de dir-ho, de verbalitzar-ho. Mostrar el respecte al llenguatge, al seu poder. Preguntar no és innocu, almenys no ho hauria de ser. Només així ens podem oferir mútuament alguna cosa de valor: la guerra, per exemple.
La segona pregunta de la llista és: preguntar és de feixistes?
[Rialles] En una democràcia utòpica, sí que ho seria.
Distòpica, més aviat.
En una democràcia plena, la guerra ha de ser sagrada. Com s'aconsegueix això? Potser, a través del joc, d'uns mitjans que ens permetin actuar directament i constantment, sense requeriment previ i de manera ordenada, sobre els mecanismes que ens regeixen socialment. L'Estat confessional tornaria a tenir sentit. Jugar seria la nova manera de pregar. Hauríem aconseguit alliberar la paraula, el feixisme hauria estat transformat i la societat podria tornar a ser productiva. Internet, en tot el seu potencial, ens hi podria acostar una mica a això.
"Lamentablement, els artistes són gent més interessada a canviar la forma de l'art que la de resar."
El problema no és potser el baix nivell del debat públic?
No. No es tracta tant de posar en qüestió els temes de què parlem ni els plantejaments que fem servir, sinó la forma que tenen les nostres converses. Tenim molt assumit el canal, l'emissor i el receptor. No dic que no sigui així, dic que tenim massa clar qui és què en cada cas i això ens fa dependre molt de les idees. Crec que la responsabilitat de l'art és aquesta, la de trencar aquesta assumpció. Malauradament, els artistes són gent més interessada a canviar la forma de l'art que la de pregar.
De tot això parles també al llibre.
D'alguna manera, suposo que sí. La impressió que tinc és que aquest llibre passa en un temps i un espai anterior al de les idees. Un lloc on les paraules ens observen i poden decidir per si mateixes, on poden deixar de ser paraules. Aquest llibre no parla de res en concret. Almenys, no en la manera com ho podem fer en aquesta entrevista. Aquest llibre no està escrit per dir-nos res, sinó que es construeix com un espai on les paraules puguin moure's i relacionar-se entre elles al seu gust. Això és el que penso que els permet carregar-se de significat i aconsegueix renovar la nostra mirada. Aquesta relació entre paraules, que només és possible si es crea un espai de llibertat i segur, és potser el més important que passa al llibre. La democràcia és aquest llibre.
Un llibre així té cabuda al panorama actual? Quina ha estat la teva experiència en tot el procés de publicació?
Ha estat força interessant. Hi va haver un parell de petites editorials interessades en l'obra, però la idea d'autopublicar i la llibertat que t'ofereix això em van fer decantar-me per aquesta opció. Tenir coneixements avançats de programació i del món online en general em van ajudar a decidir-me, a controlar tot el procés i poder oferir al lector un producte molt cuidat i professional. El llibre físic no es troba en llibreries a peu de carrer, però sí en botigues en línia i Amazon. De tota manera, en el cas que alguna gran editorial m'hagués ofert els seus serveis amb la possibilitat d'una distribució més gran, pel tipus de llibre que és i d'autor que sóc, la meva decisió, segurament, hauria estat la mateixa.
"La meva urgència no és escriure, és defensar-me de la revolució i això em porta a algun lloc anterior a la violència de l'èxit."
Aleshores, el destí del 'millor anti bestseller del segle XXI' és perdre's entre els milers de llibres autopublicats a Amazon?
El més segur. Em costa d'entendre que un llibre així, viu, fins i tot en el seu pitjor sentit, pugui arribar a tenir èxit. Sobretot, tenint en compte que lèxit és una cosa molt orgànica també. Intueixo certa incompatibilitat, però qui sap. La meva urgència no és escriure, és defensar-me de la revolució i això em porta a algun lloc anterior a la violència de l'èxit. Ja et dic, si aquest llibre tingués èxit no sé gaire bé com ho entendria.
Si té èxit és perquè alguna cosa ha sortit malament.
No ho sé. Hi ha alguna cosa malalta i trencada en aquesta necessitat de reconeixement que tenim actualment, però, per això mateix, celebro els qui la busquen i l'exhibeixen sense complexos.
No obstant això, al llibre la idea d'èxit és força present, fins i tot com una cosa del que no podem escapar.
Em refereixo que ja no sabem no mirar. Això és el que intento dir. En un altre moment del llibre també dic, 'la tecnologia ha canviat completament les formigues'. Doncs això. El meu únic coneixement és sobre les formigues. En qualsevol cas, estic molt a favor de l'èxit perquè penso que l'única cosa intrínsecament capitalista és la història.
"[...] ha arribat un punt on per estar d'acord amb el que volen els catalans i com ho volen, cal posar-s'hi en contra."
Parlem dels motius del llibre. En algun moment s'insinua que comences a escriure'l a partir dels esdeveniments de l'u d'octubre a Catalunya. Tu ets de Barcelona i suposo que els hauries de viure de prop.
Cert, però el llibre no tracta d'això. Sí que estic convençut que l'escriptura és anterior a un mateix i que, en aquest sentit, l'u d'octubre va ser una connexió. Del que tracta el llibre, però, és de com devorar i de com no ser devorats gràcies a l'ajuda del foc i de les paraules.
Hi ha un capítol, l'únic escrit en català, força dur amb els catalans.
És que ha arribat un punt on per estar d'acord amb el que volen els catalans i com ho volen, cal posar-s'hi en contra.
Però tu ets català.
Bé, m'ho estic pensant. [Rialles] És força difícil deixar de ser-ho. Si tinguéssim algun carnet o passaport propi seria més fàcil poder renunciar-hi.
El món sembla dividit en dos fronts, això tensa les nostres relacions i sorgeix novament un cert totalitarisme, de vegades, disfressat de tot el contrari. T'has sentit censurat alguna vegada?
Crec que la censura sempre hi és i bregar amb ella és part del procés creatiu. Crec que fins i tot pot ser una aliada. Però no crec que la censura, en el sentit més ampli i menys innocent, prohibeixi res en realitat, sinó que, al contrari, t'incita a fer i dir, però utilitzant les seves paraules i els seus fets. En aquest sentit, sí que em sembla una cosa perversa. Crec que simplement vivim atrapats en el llenguatge.
A tots els teus llibres la idea de la natura és molt present, és l'eix central al voltant del qual es desenvolupa tot el teu pensament.
És així. A més, pel que fa a això, si em permets, m'agradaria aprofitar aquesta entrevista per llançar un missatge.
Endavant.
Estimat lector o lectora, en el cas de trobar-te davant del dilema d'intervenir o no en la naturalesa salvatge, d'alterar-la, de modificar-la, de protegir-la, només et recordo que, facis el que facis, no és possible, repeteixo, no és possible perquè el teu dilema no és un dilema, no és ni tan sols una cosa humana, sinó que també és naturalesa salvatge. Per aquest motiu, si us plau, no et quedis mirant i defensa sense dubtar-ho al pobre grill atrapat entre les mandíbules del grup de formigues! Encara som a temps de deixar de ser artistes i de tornar a ser persones. Gràcies.
"Potser, aquesta seria la diferència entre el meu primer llibre i el segon. El primer es tanca sobre mi mateix i el segon parla de tu."
Queda dit. Però anem al principi. De fet, tu comences estudiant Belles Arts. Com et converteixes en escriptor i per què trigues tants anys a tornar a publicar?
No he tingut mai aquesta ambició, ni he seguit cap estratègia, ni tan sols vaig tenir una infància difícil, ni els llibres m'han salvat de res. De fet, sempre he cregut que la cultura és una part important del problema. Potser és això. Fa vint anys estava dedicat a crear la meva obra pictòrica. Tot i això, el fet de barallar-me contra la meva pròpia cultura visual no m'aportava gran cosa. En canvi, en no haver llegit gairebé res fins aquell moment, ni saber res sobre escriptura, això em va portar a començar a escriure. Després de set anys i milers de folis, vaig acabar el meu primer llibre de tot just cent pàgines, sense títol, sense portada, que vaig editar i distribuir pel meu compte. En aquell moment, em va quedar la sensació d'haver-ho dit tot. Ara, després de vint anys, torno a publicar de manera més aviat casual. L'explicació és que segurament escriure i dir no siguin necessàriament el mateix.
Tot i això, l'obsessió d'aconseguir dir alguna cosa la segueixes tenint i continua sent molt present en aquest segon llibre.
Sí, és cert. El que et deia abans sobre allò de viure atrapats pel llenguatge. És la idea, compartida en tots dos llibres, d'aconseguir dir, però més des de l'experiència immediata que no pas des de la raó, ajudant-me més per la fe o la màgia que per la música o la bellesa. Per mi, aquest és un matís bàsic. Després d'escriure els dos llibres, i partint del fet que tots dos es basen en el seu propi procés de destrucció, em sembla que dir alguna cosa és força més complicat que dir-ho tot. Potser perquè per dir alguna cosa necessites un motiu, posar-te d'acord d'alguna manera amb algú altre. Potser, aquesta seria la diferència entre el meu primer llibre i el segon. El primer es tanca sobre mi mateix i el segon parla de tu.
"[...] quan ets jove, la urgència és la vida, un mateix. De gran, és la mort, l'altre. El meu proper llibre tractarà potser de la tercera urgència que potser sigui el (re)naixement, la resta."
El teu primer llibre està disponible a llibreries?
Com et dic, ni tan sols tenia títol fins fa poc. Ara, s'editarà en condicions per posar-lo a la venda a Amazon i llibreries en línia.
Per als lectors i lectores interessats, trigaràs vint anys més a publicar el teu tercer llibre?
Em costa escriure. El primer llibre, vaig trigar uns set anys a acabar-lo. Aquest segon, uns cinc. I són llibres curts, de cent pàgines amb prou feines. Però em sembla lògic que en ple segle XXI sigui així. M'agradaria provar fer una novel·la, però no aconsegueixo expressar-me en aquests termes, en aquest llenguatge, els seus codis són antics i em sembla estrany, fins i tot una mica sospitós, la seva vigència. En tot cas, jo diria que quan ets jove, la urgència és la vida, un mateix. De gran, és la mort, l'altre. El meu proper llibre tractarà potser de la tercera urgència que potser és el (re)naixement, la resta.
Segur que ens resulta tan interessant com ho ha estat llegir Nacimiento y muerte del mundo: un viage de regreso con las palabras proscritas, un llibre que des d'aquí recomanem a tots els nostres lectors.
Nacimiento y muerte del mundo: un viage de regreso con las palabras proscritas per Lluís M. Moya
LA VERSIÓ EN CATALÀ ESTARÀ DISPONIBLE PROPERAMENT
Tens obra publicada o autopublicada?
Contacta amb nosaltres i presenta el teu llibre als nostres lectors!